“Tots podem sentir el mateix que la Colometa”

Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
Lolita Flores, filla gran d'una nissaga artística que no necessita gaires presentacions, ho ha provat gairebé tot en el món de l'espectacle: evidentment, la música, però també el cinema, la televisió i, en els últims anys, també el teatre. La tardor passada va sorprendre tothom amb l'estrena, al Teatro Español de Madrid, de La plaza del Diamante, un monòleg dirigit per Joan Ollé a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda, que ha rebut molt bones crítiques i ara està de gira per tot l'Estat. Aquest cap de setmana arriba al  Teatre de Salt , amb tres funcions –queden entrades per divendres (21 h) i diumenge (18 h)– i farà una llarga estada al Teatre Goya de Barcelona, del 9 d'abril al 2 de maig. “El meu pare va néixer a Gràcia, molt a prop de la plaça del Diamant”, recorda Lolita per remarcar que el món de la Colometa no li queda tan lluny.
Salt serà la primera parada de la gira a Catalunya?
No, ja hem estat a l'Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet.
Venir a Catalunya a fer ‘La plaça del Diamant' en castellà és com allò d'anar vendre gel als esquimals. Com l'han rebut?
Fins ara ha anat molt bé a tot arreu, també a Catalunya, on la gent es coneix l'obra de memòria. I en aquest monòleg el públic veu la Colometa que hem acabat de definir entre Joan Ollé i jo: una dona fràgil i tradicional, supeditada al seu marit, que passa una sèrie de vicissituds que la fan tornar-se forta, encara que ella no ho sàpiga.
Com va sorgir aquest projecte?
A mi em va cridar per fer aquest paper l'anterior director del Teatro Español, Natalio Grueso. Jo no coneixia Joan Ollé, però vaig llegir el text i em vaig enamorar d'aquesta obra. Vaig quedar amb en Joan, m'ho vaig estar pensant i finalment va ser Joan Manuel Serrat qui em va trucar un dia i em va dir: “Has de fer aquest monòleg.”
El 2007, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una versió de ‘La plaça del Diamant', amb trenta actors en escena.
Doncs en aquest cas estic jo soleta... jo i el banc [riu]. I un munt de gent escoltant-me.
Tota l'escenografia és un banc?
I un enfilall de bombetes.
Una escenografia molt adequada per als temps que corren.
Sí, suposo que sí [riu].
Aquest any serà el 50è aniversari de la primera edició en castellà de ‘La plaça del Diamant'.
Nosaltres hem treballat a partir del text, traduït per Celina Alegre i Pere Rovira, que va fer servir Ana Belén en una lectura dramatitzada, el 2008, sota la direcció d'Ollé. Ell després va dirigir una altra lectura de l'obra a càrrec de Jessica Lange, en anglès. Però en el meu cas és un monòleg: jo no havia fet mai i ha estat tot un repte.
Havia vist l'adaptació televisiva de ‘La plaça del Diamant'?
No. No he volgut veure-la.
S'hi veu vostè mateixa, en l'evolució vital de la Colometa?
No, en absolut. El personatge no té res a veure amb Lolita Flores. Per començar, jo no he passat una guerra. Jo sóc actriu i m'he ficat a la seva pell: li dono la meva veu, els meus ulls, les meves mans, el meu cos sencer, la meva ànima, però ella no té res a veure amb mi. A Lolita Flores no se la veu per enlloc.
Què li ha aportat el teatre en el seu ofici com a intèrpret?
Jo no sóc una actriu d'escola, no he estudiat art dramàtic. Només vaig estudiar tres mesos, quan tenia 16 anys, amb Pilar Francés. Em surt de dins, de les meves entranyes, de la meva ànima. Per això dic que sóc una actriu de fetge, sóc visceral i em deixo portar pels sentiments. Encara que no hàgim patit una guerra o un marit tan dominant com en Quimet, tots tenim els mateixos sentiments que la Colometa: ira, alegria, frustració... I jo fico la mà a dins meu per buscar aquests sentiments i treure'ls fora.
Quaranta anys després del seu primer disc, on és la música?
Ara la tinc aparcada professionalment, però de mi mai no se'n va. També hi ha música a l'obra [de Pascal Comelade], tot i que evidentment jo no hi canto. La música em transporta a l'època i els fets que estic narrant.
El 16 de maig farà 20 anys de la mort de Lola Flores. Ho commemoraran d'alguna manera?
No, ja són massa aniversaris. Jo la recordo cada dia, igual que el meu pare i el meu germà.
Amb aquesta gira l'espera una bona feinada, no?
Ja em tocava, eh!? Jo he estat força temps parada, però no pel meu gust. Com tothom, he passat moments difícils, i només ens faltava el 21% d'IVA!

No hay comentarios:

Publicar un comentario