Jaume Miró: “Als llocs petits sovint s’hi troben les grans històries”

Font: Cristina Ros (ara.cat)

Jaume Miró (Cala Millor, 1977) no sap com va arribar a escriure la seva primera obra de teatre, quan encara era un estudiant de la UIB. Aquella peça, Noctàmbuls, inspirada en la pintura Nighthawks, d’Edward Hopper, es va convertir amb el pas del temps en el nom de la seva companyia, amb la qual acaba de guanyar el guardó al millor espectacle teatral dels premis d’Arts Escèniques 2015, que atorga l’Associació de Teatres i Auditoris Públics, per l’obra Dels llargs camins. Ell, com a autor, ha guanyat el premi al millor text. En el seu haver ja hi ha més d’una desena d’obres de teatre i diversos premis, sobretot per les dues obres que responen al gènere del teatre documental i que estan centrades en la Guerra Civil: Dels llargs camins i Diari d’una miliciana (premi Teatre Principal 2012 i premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel 2013). Precisament aquesta darrera obra es representarà per primera vegada a Barcelona el 17 d’octubre, al teatre Porta4.

Diari d’una miliciana , tot i centrar-se a Son Servera, el poble mallorquí on vostè viu, té molt a veure amb Catalunya. 

Sí, és una obra que m’interessa molt que es vegi a Catalunya perquè sorgeix d’un diari d’una miliciana catalana, del qual l’historiador Josep Massot i Muntaner va trobar una còpia en un arxiu de València. La miliciana fou una de les cinc joves assassinades a Manacor en temps de la Guerra Civil. Qui les va capturar? Què passà després? L’objectiu era descobrir la identitat exacta de la miliciana, però només hem aconseguit saber que havia treballat a telègrafs a Sabadell o a Barcelona. Ella escriu el diari en castellà però amb molts catalanismes, i a les seves pàgines parla de les germanes Daria i Mercè Buixader, assassinades amb ella. Tampoc no s’ha trobat l’original del diari. I com més vegades es representi l’obra, sobretot a Catalunya, més possibilitats hi ha d’identificar-la.

Vostè forma part de l’associació Memòria Històrica de Mallorca. 

Hi ha famílies de Catalunya que es posen en contacte amb nosaltres per trobar els cossos dels seus familiars. Cerquen com tancar un capítol. Hem treballat molt en les fosses, i s’ha de tenir en compte que bona part de les fosses de Son Servera són de catalans. A la platja de Son Servera hi ha una fossa que deu contenir entre 300 i 600 cadàvers.

Gairebé no se’n parla, d’això. La sorra ho ha cobert tot. 

A Son Servera els qui hi vivim ara venim d’una generació que va decidir no parlar-ne, per causes polítiques però sobretot per motius psicològics.

Diria que fa un teatre ideològic? 

No vull fer teatre ideològic. El que faig, almenys en les obres com Dels llargs camins i Diari d’una miliciana, és un teatre documental. Investigo i escric sobre el que m’interessa. M’ajuden a definir-me i a entendre com és el lloc on visc. Puc habitar en un municipi petit, però als llocs petits sovint s’hi troben les grans històries. I, en tot cas, el que vull és intentar posar llum on hi ha ombra.

Què ens diu de fer teatre i, en particular, de fer-ne a Mallorca? 

A mi m’agrada escriure teatre perquè és el vessant més sociable de la literatura. A més, té molts efectes col·laterals: pots escriure, dirigir, fer l’escenografia, actuar... Normalment jo prefereixo no dirigir les meves obres. En primer lloc, per distanciar-me’n, però també per poder centrar-me a escriure. Pel que fa al teatre a Mallorca -és sabut-, les condicions són molt difícils. Aquí l’escenografia ha de caber dins una furgoneta, no només pels costos sinó per poder canviar d’escenari cada dos per tres. Si ho miram en positiu, Mallorca és un centre de creació que et permet créixer molt perquè has de començar i moure’t força temps a baix de tot.

Li diran que la nostra illa és turisme. 

Mallorca, en bona mesura, s’ha convertit en un parc d’atraccions. A l’estiu tenim plens que es fan insuportables i una feinada. I a l’hivern bona part de la població no té res a fer. Seria molt important engegar un debat sobre el turisme i els límits. Pens que no es pot plantejar aquest debat només des de l’òptica capitalista, sinó que ho hem d’analitzar des de l’ètica, des del punt de vista mediambiental i també des de la raó. A vegades pens que ens fa falta un bon novel·lista de ciència-ficció que ens faci veure Mallorca d’aquí cent anys i així potser ens adonem que cal que hi hagi un equilibri entre la qualitat de vida i el turisme.

Un plantejament que va fer a L’Atlàntida.

En cert sentit sí. Vaig intentar esbrinar com pot afectar el turisme a Mallorca. Pens que els creadors hem de fer utopies i distopies, tenim l’obligació de generar preguntes, i el que voldria és que l’espectador trobi respostes als interrogants i dilemes que els planteges en cada obra. Com a autor treball per trobar respostes. El teatre, la literatura, és coneixement, i això els fa necessaris. Si saps on és l’estrella Polar passaràs més gust de contemplar la nit.